l'essència del deliri

Mai hagués pensat que paraules teves em faria mal. Bueno, sent sincer amb mi mateix, ja se que no és el primer cop que succeeix, però tot i estar davant de l’evidencia, vaig intentar negar la realitat i continuar creient que no eres més que un amic especial.

He jugat a ser jo mateix sempre, sense importar-me el que poguessis pensar. He sigut jo mateix en tant que he escoltat, comprès i donat resposta a totes les inquietuds de forma natural i despreocupada. No he sigut jo mateix en quant m’he cregut impermeable als teus sentiments. He caminat sobre una fina línia amb un abisme vertiginós amb la plena seguretat de que mai cauria. Y he continuat caminant per aquesta fina línia sense adonar-me’n de que ja havia caigut. Ja era sota la màxima caiguda del terraplè.

Ara des de sota, comprenc que no hi ha un espai per a mi allà baix. He de caminar per sortir. Al cap i a la fi, sempre he sabut que sota aquell abisme, no hi cabia. Ara sé que continuaré en aquell abisme, veient-lo des de dalt, però allunyat d’aquella terrible caiguda. Recaiguda que m’obligaria a separar-me d’aquell espai del que fa ja algun temps que estic encantat.

Els deliris d’alguna diva del soul anglès, van fer el seu particular show i van aconseguir despullar-me de tot el que hem cobria. Amagant les vertaderes emocions que neixen front a tu.

Així doncs, estirat al llit de l’hotel, amb la musica alta, deixo de mirar el sostre, m’aixeco, i miro per la finestra. Les paraules continuen allà, la platja ja fosca, no distingeix entre mar i cel, i jo, torno a encendre una cigarreta pensant que les paraules que mes dolen, son les boniques. Paraules d’un noi il·lusionat, paraules d’un noi enlluernat.

No són més que les petites coses de la vida que giren, giren i giren. Així, sense parar-se’n res, gaudim el dia a dia com ens ve de gust gaudir-lo.