Al final hay que aceptar que las leyes nunca fallan…
Cambiaban las circunstancias, las personas, los paisajes, los sentimientos, los ambientes, en fin, había tratado de cambiar todos aquellos condicionantes que podían haber estado influyendo hasta ahora en mi declive emocional.
Y los cambios no siempre logran que lo posterior sea diferente a lo previo. Como aquellas piezas de puzle que por mucho que gires y las cambies de posición nunca encajarán. Quizás sea cierto que hay medias naranjas que secan y se pudren al tiempo de tanto esperar. Quizás sea cierto que hay ciertas cosas que se me escapan. Ciertos valores que no entiendo y quizás también, emociones que no merezco.
No lo sé, solo sé que voy de fracaso en fracaso sintiéndome solo ante la tormenta de fría nieve que azota mis días.
Soñando soñé que algún día, habría alguien que también entendiera que lo único que somos es demasiado sentimiento. Demasiado sentimiento que hay que compartir y disfrutar.
Ante todo, respeto, comprendo y entiendo.
5 comentarios:
Qué profundo que eres. Es que yo me quedo más por la superfície.
Te voy a decir algo... en cierto modo, aunque no lo creas, te comprendo y he sentido algo similar en algunas ocasiones. Por eso no quiero que te sientas solo, y cuando lo hagas, te acuerdes de que hay alguien ahí para lo bueno y para lo malo en el que te puedes apoyar. Sabes que normalmente no te comento porque no se que ponerte y me cuesta mucho expresarme, pero no quiero que te sientas así. Todo esta locura se acaba en breve y quiero que sepas que te echare mucho de menos el año que viene, nada sera igual! Bueno no te digo nada mas que no quiero llorar que estoy sensiblona! jajajaja Ala ahora riete de mi un rato! Un besazooo! :]
"Hola, bon dia -digué la guineu.
- Qui ets? -digué el petit príncep-; ets força bonica.
- Sóc una guineu -digué la guineu.
- Vine a jugar amb mi -digué el petit príncep-: estic molt trist…
- No puc -digué la guineu-, no hi puc jugar, amb tu. No estic domesticada.
[...]
-La meva vida és monòtona. Jo caço les gallines, els homes em cacen a mi. Totes les gallines s’assemblen i tots els homes s’assemblen. Això em provoca tedi. Però si tu em domestiques, la meva vida serà assolellada. Coneixeré un soroll de passos que serà diferent de tots els altres. Els altres passos em fan tornar al cau. Els teus me’n faran sortir, com una música. I després, mira! veus, allà baix, els camps de blat? Jo no en menjo, de pa. El blat és inútil per a mi. Els camps de blat no em recorden a res. Què n’és de trist això. Però els teus cabells són color d’or. Serà meravellós quan m’hauràs domesticat. El blat, que és daurat, em farà recordar de tu. M’agradarà la remor del vent entre el blat…
La guineu va callar i es quedà mirant el petit príncep llarga estona:
- Si em vols fer el favor… domestica’m! -digué.
[...]
- Què s’ha de fer? -digué el petit príncep.
- S’ha de ser molt pacient. Primer t’aseuràs una mica de lluny de mi, sobre l’herba. Jo et miraré de cua d’ull i tu no diràs res. El llenguatge és font de malentesos. Però cada dia podràs seure una mica més a prop…
El petit príncep va tornar l’endemà.
- Hauria estat millor venir a la mateixa hora -digué la guineu-. Si vens, per exemple, a les quatre de la tarda, des de les tres començaré a ser feliç. Com més temps passi, més feliç em sentiré. A les quatre ja em posaré anguniosa i plena de neguit; descobriré què val la felicitat!! Però si vens a qualsevol hora, mai no sabré a quina hora guarnir-me el cor…
És així com el petit príncep domesticà la guineu. Quan fou hora de marxar:
- Tinc ganes de plorar!… -digué la guineu.
- Tu en tens la culpa -digué el petit príncep-; jo no et volia pas cap mal, però tu vas voler que et domestiqués…
- És clar que sí -digué la guineu.
- Però et tocarà de plorar!
- I força -digué la guineu.
- Així no hi has guanyat res!
- Si que hi he guanyat -digué la guineu-, per allò del blat."
Hom mai està sol.
massa temps sense comentar-te...
De vegades pensem que canviem les coses i realment no ho fem... de vegades creiem què avui som diferents què ahir però realment, no ho som... de vegades necessitem creure que estem fent tot el possible perquè les coses vagin bé quan realment, no ho estem fent...
Èpoques, va a èpoques... però quan et sentis així, recorda (encara que sigui difícil) que per molt sol que et sentis, sempre hi ha algú. Busca'l i acosta't-hi. De vegades no cal ni explicar què et passa...
Massa canvis en pocs mesos... el cos triga a adaptar-se, però encara més triga el cor.
A.
No estas fracasando, no lo olvides!
T'estimu!
Publicar un comentario